Vida..

Semblava que tot anava bé, que poc a poc tot es componia... però sempre hi ha coses q te retornen. Estar perdut i no saber què més fer, culpabilitzar-te, enfonsar-te, etc. de res serveix. Aprendre i mirar endavant, pensar en tu i NO en els demés (en certa manera).
La ment aprèn a actuar així com l'ensenyes, però no per això vol dir que no se la pugui reeducar, i d'això es tracta.
Pot ser ha arribat el moment d'acudir a tu.

Sin Miedo -Rosana

Sin miedo sientes que la suerte esta contigo
Jugando con los duendes abrigándote el camino
Haciendo a cada paso lo mejor de lo vivido
Mejor vivir sin miedo

Sin miedo, lo malo se nos va volviendo bueno
Las calles de confunden con el cielo
Y nos hacemos aves, sobrevolando el suelo, así
Sin miedo, si quieres las estrellas vuelco el cielo
No hay sueños imposibles ni tan lejos
Si somos como niños
Si miedo a la locura, sin miedo a sonreír

Sin miedo sientes que la suerte esta contigo...

Sin miedo, las olas se acarician con el fuego
Si alzamos bien las yemas de los dedos
Podemos de puntillas tocar el universo, sí
Sin miedo, las manos se nos llenan de deseos
Que no son imposibles ni están lejos
Si somos como niños
Sin miedo a la ternura, sin miedo a ser feliz
Sin miedo sientes que la suerte esta contigo...
Lo malo se nos va volviendo bueno
Si quieres las estrellas vuelco el cielo
Sin miedo a la locura
Sin miedo a Sonreír...

Tant de bo me'n pogués desfer d'aquesta por que m'envolta i no em deixa anar endavant.. Tant de bo, tot fos més fàcil... Tant de bo et pogués dir tot allò que sento, sense que això res canviés...
Almenys..el que sé de segur.. és que TENC POR... ja sé alguna cosa..




...dir-te que t'estimo i que no surtis correguent..

obrint finestres..

Sembla mentida ja que hagi arribat el dia en què em toca marxar d'aqui. I és que ja fa 4 anys, i pareix que va ser ahir quan arribava amb la meva maleta i les orelles aixecades -tal i com fan els animals quan senten un nou soroll- i na Miriam m'acompanyava a la residència d'estudiants de la UIB.
N'estic tant agraïda d'aquesta experiència... Aquí me n'he adonat realment de qui era, de com sentia, de què i qui sóc.. i no ha estat fàcil, segur i sé cert, que encara me falta molt per descobrir de mi mateixa, però me'n vaig contenta del que he aconseguit fins ara, sobretot, aquest darrer any en què ho he passat tant malament. Però avui estic contenta i orgullosa, i puc dir, quasi sense fer-me gens de mal: Que ha estat un plaer estar al teu costat durant 2 meravellosos anys. N'he après molt d'aquesta experiència... i n'estic contenta. Contenta per moltes coses, entre elles que tu ets feliç, i és que no puc desitjar-te res pitjor.. és el mínim després de tot el que t'he estimat.
A la fi puc repirar tranquil·la després d'un any i mig ple de tormentes, que eren visitades per tot tipus d'éssers metereològics, a vegades més o menys destructius. Gràcies a na Francina,tot s'ha de dir, qui m'ha ajudat a veure el perquè de tantes coses. Gràcies a tu ara puc dormir tranquil·la, no pensar, adornar-me'n de tantes coses que no acabaria mai....
Sé que el dia que tanqui físicament aquesta porta ploraré molt, però sé que serà per obrir finestres... i és que cal. Encara no sé com seran, ni de quin color, ni si seran moltes o poques, però la qüestió és que faig comptes obrir totes les què pugui.
Tot i això, encara m'envaeix una sensació de deixar alguna porta mal tancada,(dic mal tancada pq mig oberta no és el mateix, obviament).. però tot i així, he d'aprendre que les coses no sempre poden acabar com jo voldria, i ara deu ser el moment d'aprendre-ho.

Gràcies per haver fet possible que hagi viscut aquests meravellosos 4 anys, gràcies per ser-hi sempre que us he necessitat, gràcies per tot. I és que encara que sigui un 'trasto' sabeu que us estimo amb bogeria.

I a tu, què dir-te? em fas por..però n'aprendré..ja q ets el meu nou repte...

Dibujo en el aire..

"Ya no quiero vivir con los temores

que prefiero entregarme a la ilusión

y lo que creo, defenderlo con firmeza,

sin historias que me abulten el colchón.

Y si un día me siento transformado

y decido reorientar la dirección,

tomare un nuevo rumbo sin prejuicios

porque en el cambio esta la evolución.

Evolucion, en el cambio esta la evolución.

Que mi camino se encuentre iluminado

y la negrura no enturbie el corazón

discernimiento al escoger entre los frutos,

decision para subir otro escalón.

Vivir el presente hacia el futuro

guardar el pasado en el arcón,

trabajar por el cambio de conciencia,

dibujar en el aire una canción.

Una cancion en el aire una canción..."

(Chambao)

I per què tot això vol dir alguna cosa...

"Escapar del tiempo y vivir sin miedo

contemplar la vida y sus misterios.

Escuchar el silencio y perderme dentro

encontrar respuestas el susurrar el viento."

(Chambao)

M'ha agradat ser-hi,

i m'ha agradat que hi fossis...

i tant de bo .... tant de bo....

Trying to be happy...

Ja no sé si l'únic q em queda és escriure o no. No sé què és millor, si menjar-m'ho tot o parlar o escriure, tan sols sé que res em fa sentir-me millor.. només no pensar. I mira q ho intent, però em persegueix per tots i cada un dels llocs on vaig, sembla ser la meva sombra.

Vull q s'acabi, però no hi ha manera.. (ara trona i fa sol..serà un reflexe del meu estat d'ànim?)

I és q no sé el q he de fer, o sí...però em fa por fer-ho.. no és fàcil...

Potser algun dia ho aconsegueixi, mentres em persegueixes per tot...però ja m'agradaria q m'acompanyéssis en un feliç viatge i no en aquest tan trist, ple de sombres negres, situacions estranyes i incòmodes, etc, totes elles em fan mal... Sembla q has de baixar del meu tren, però no sé com fer-te baixar....

...............................................

S'acaba l'estiu..

Dos mesos desapareguda. No tenia ganes d'escriure. Ara tampoc en tenc moltes, però crec q ho necessit fer.

S'ha acabat el "summercut 2009". Torn a ser a Mallorca, amb gens de ganes de ser-hi..però ara em toca afrontar això..tancar el q he de tancar. Ser forta, tornar a ser jo..aquesta Sara q eres a l'estiu, plena de vitalitat, segura, amb ganes de menjar-te el món, forta.. No puc permetre que el tornar aquí em faci "petita". Sóc aquí amb un principal objectiu i l'he de complir, el temps ha de fer la resta. De què tenc por? Què vols? etc. deixa fer tot això i mira endavant, la resta sortirà sol...

D'aquí uns dies tornes, i faras un reset per agafar forces. Tu ho saps, no sé què et passa? aquí canvies a pitjor..tu no ets així. Aquest estiu t'ho has demostrat...

Demà serà un altre dia... I a tu et trobaré a faltar, però esper veure't prompte i parlar i quedi clar..t'he fet mal, EM SAP GREU, MOLT DE GREU..però som humans, a vegades la cagam sense voler (no m'excus, però és cert: ens equivocam)..

Bona nit.

Sortida de sol des de Ses Salines...la recordes? una de tantes experiències meravilloses q hem viscut aquest estiu nostre... Celito i pegatina... ;)

Finalment, han tornat.

Pensava q anava millor. Però avui en arribar a Cala Boix no he pogut evitar q se'm regirés el cor..I és, q aquesta platja la vam "descobrir" juntes. Vam dir q en fer sol hi tornaríem, t'enrecordes? Jo sí.

Fa dos díes q has tornat als meus somnis. Em fa por tornar a Mallorca. Veure que ja no viurem juntes. No et prepararé cafè als matins, ni dinar, ni sopar ni res. Serà per això q no me fa ganes tornar. Ara d'una manera o d'una altra estic bé aqui. Encara q si pogués no viuria a ca meva. La resta està prou bé. Aquí tenc bons amics, els meus amics. Els que em fan costat i m'ajuden, em fan riure, m'escolten, me donen consells...

Parlàvem, i tu no me n'has xerrat..em vares fer cas. Prefereixo no saber-ho. Però...avui t'ho he demanat. No sé què esperava sentir, bé sí que ho sé. Però la resposta no ha estat l'esperada. Me fa mal, però si tu així ets més feliç.... jo he d'estar feliç per tu.

T'ESTIM

Els dies passen..

Idò sí, els dies passen, i moltes coses he deixat sense escriure. Com per exemple el meu últim viatge a Menorca..diuen que per les festes de Sant Joan (quines són aquestes festes? hehe -no t'enfadis, és broma-).. Potser no vaig conèixer aquestes festes, però vaig veure altres coses, coses noves que ja no éren implants.. Vaig conèixer unes roques molt xules a prop de Macaret (una platja amb encant menorquí, i amb unes vistes impressionants, dignes de veure, allà el cervell es deixa anar i vola, vola ben lluny).-- D'aquella expedició no tenc cap foto però, almenys vam poder fer-ne alguna l'últim dia que ens vam veure, aquell cop a Mallorca--.

Vam gaudir també d'un poc de cultura que brinda Menorca amb els seus restes megalítics..(no record gaire el nom, però juraria que deia alguna cosa de "Tudons"). Una altra cosa que vaig conèixer va ser el col·legi de Mare de Déu de la Salut (crec), un col·legi fascinant, molt dinàmic, divertit, hahaha...si un dia no teniu res a fer passau per aquest col·legi, viureu emocions fortes... haha...( ja saps que és broma... va ser un plaer acompanyar-te, encara q un poc avorrit, no ho puc negar)... Moltes coses més em van acompanyar en el meu viatge per Menorca, una d'elles ets tu, indubtablement. Gràcies.
El dia següent de tornar de Menorca, vens. I un company ens diu que té entrades per anar a veure U2, dijous!! I can't believe it! Però no, no hi ha calés, sarini.. Passa-t'ho bé, guapa... Aquella telefonada val molt. Thanks.

Què més he fet? Doncs el concert de "Chambao". Mira que me vaig ressistir a anar-hi, però tots els senyals que rebia, em deien que hi havia d'anar, i així ho vaig fer. Gràcies Llani. (Volia posar una altra foto, però no he sabut, hauré de seguir envestigant...).

Avui ja és massa tard, i em fan mal els ulls...demà més, si n'hi ha... (m'he de canviar les lentilles ja!).

Change your mind

Idò sí. Avui ha estat molt bé.. Deprés de dormir la ressaca d'ahir (un sopar molt divertit entre els meus companys de feina, el de després ja no va estar tant bé, però....).

Avui he partit cap a Pou des Lleó..he arribart un poc tard, com de costum..però bé, tampoc tenia hora. Allà m'esperàven n'Esther, n'Eva, en Victor en Miguel, l'altre Victor i en Nacho. Hem rigut una estona i els he cantat les cançons que vaig recordar ahir al sopar (Mc Donald's: Kentucky, fried chiken, and a pizza hutt/ Volem enciam/ i ñam ñam). En aquell moment ells eren qui reien de mi haha.. quan eren les sis ja han volgut marxar, però jo m'he quedat allà sola una estona. Me feia ganes quedar més, i avui tenia ganes d'estar sola, m'he banyat, he pres el sol una estona més... he fet un parell de fotos (q encara no he passat a l'ordinador, pq aquest no és meu) i he marxat a casa de n'Esther, on eren tots, però no he trigat en anar-me'n. Volia anar a veure la posta de sol mentre regava les plantetes de na Lla, cosa que he fet. He gaudit d'una posta de sol meravellosa.

Avui en tenia ganes, i ho he fet. Demà potser ho faré un poquet també, cada dia una mica. Així m'anirà millor, mentre en tengui ganes, és clar.

Sí... Avui sí... Demà ja ho veurem...

Llàstima no posar foto...però és massa tard...

Els meus ulls es tanquen per avui..

Quin estiuet...

M'he decidit a escriure mentres escolt una cançó de Chambao (q conciertazo, ehh Llanitos??)... Últimament no tenc gaire ganes d'escriure, serà pq per dintre estic buida? o per què per contar tristeses no val la pena escriure? o pq simplement se'm lleven les ganes? sí, és aquesta darrera, crec. O una mescla de les tres, tant se val.

Ahir vaig poder parlar amb tu, estic contenta q estiguis bé. Alguns dies seran durs, però tu tranquil·la és normal..

Bfffff.....estic molt espesa, no em surt gaire cosa, encara que en tengui ganes, em costa..

Ash.... ho he intentat.... però no surt res més..no tenc ganes....potser un altre dia..

Foto: Roques de Cala Saladeta... un dels paradisos als què hem porta una vegada més na Lla.. (gràcies per tot)..

( He d'aprendre a penjar videos de "youtube").......

ja sóc a Eivissa..

Ha estat difícil. Però ho he aconseguit, mudança feta, llàgrimes a Mallorca. Ara a Eivissa moltes sensacions em recorren el cos, pensava, però que seria més fàcil, però l'eufòria no hi pot ser les 24h del dia.. eufòria ben rebuda que quan te'n vas et trobo a faltar, perquè ets tu qui m'ajuda a seguir endavant, sinó, tot es desploma en un tres i no res... I la "melancolia" em ve sense poder evitar-ho.. Només són dos mesos, i després ja no sé què passarà.. esper que em vagi bé.... i que sens dubte pugui tornar a abraçar-te, que ja me'n mor de ganes.

Sí, és cert, aquest procés podria ser més curt, però no és així, cada cosa porta el seu temps, i aquesta cosa, en necessita més, de temps.

Avui ja n'hi ha prou, necessit plorar, treure tot el que em queda a dins, per poder ser lliure d'una vegada, però, segueixo sense poder fer-ho..les llàgrimes no surten, no volen sortir...

Necessit cridar ben fort..... no és fàcil...

ja sóc a Eivissa..

........

Què dir, i què no dir... Títol millor no posar-ne. Tanmateix.......
Ja està, ja no queda res perquè sortim d'aquí nosaltres i les nostres coses. Ho faig sola, amb llàgrimes als ulls, perquè comença una nova etapa. N'estic contenta, però em fa mal, no puc evitar plorar. I a més ho he de fer sense tu, no per què no en tingui ganes, sinó perquè tu estàs amb altres coses..
No és fàcil. No vull fer-ho (o sí?). Però no em queda altre remei...
Hi seràs? segur que no... tancaré els ulls..

(cridar, plorar........ només el temps servirà...)

.no comment..

Avui sí que puc plorar.. No sabia quan arribaria, però sabia que arribaria..

El que me fa mal és que m'ho refregui per la cara. Val que ella també ho ha passat, però em deia que estava bé, que li contés..jo mai vaig donar informació de demés.. En canvi, ella m'ho refrega..què passa? què jo no tenc sentiments? Fa mal joder, per molt que ho haguem de passar..és dur. Innevitable i dur.

Tantes coses se'm passen pel cap... t'he enyorat aquests dies des de l'illa blanca.. ganes de parlar amb tu, de sentir la teva veu.. veure't cada matí amb les lleganyes aferrades als ulls... riure, etc.. Encara ens uneixen moltes coses, ho sé.. i no saps com és de difícil rompre això... el problema és que me costa molt, i no sé fins quin punt ho vull rompre.

Bfff..ho tenia clar...o no? supòs que no...

- Ho has de passar igual que ho vaig fer jo.

- Sí, però eres tu qui demanava.

- Ja, però sóc "masoca".

- Però jo no t'ho deman..

- A mi també em va fer mal, i encara que no ho vulguis estàs gelosa..

- No són cels, és dolor...: és pitjor.

- Deixa'm, veste'n, o queda't però abraça'm, abraça'm fort..

D'aquí poc ja no hi seràs. Ploraré, ho sé, i molt...

No puc dir res més..la ment va a mil per hora però els dits no volen escriure..tenen mal. No, no són els dits. És el cor. Està ferit, i encara no s'ha curat. Molts de sentiments es barregen i no saben on posar-se, no saben on anar....

I una veu dolça els diu:

- Heu de ser forts, aviat passarà, tranquils. Deixa-vos anar quan calgui, i amb els temps tornareu al vostre lloc...

...D'acord. Així ho faré...

(Vull cridar, plorar, plorar fins que no em quedin més llàgrimes....)

Indubtablement: Eivissa!

Ja som a divendres.... Volia aixecar-me prompte i anar a la platja.....però no va ser així..el meu llitet em trobava a faltar...

Un bon massatge de na Nati per recuperar-me dels examens, i ja que hi som una bona xerradeta amb tu, que sempre va bé i m'encanta.. I de camí a Cala Llenya... recolleixo un peruano que fa "autostop"... arrib sana i salva.. m'esperen n'Esther i n'Iván amb noves companyies, però avui no em sento gaire bé, serà del reiki??? na Lla me diu que sí.. idò res, procur no pensar gaire, ja sortirà sol el que hagi de sortir, però me'n vaig a casa, tenc ganes d'estar sola, plorar (encara que no surti)... Te telefon, tenc ganes d'escoltar la teva veu, em relaxa, em fas sentir bé. Parlar amb tu una miqueta sempre és agradable. Però avui no pot ser, no passa res. Anem a dormir que demà serà un altre dia.

Dissabte: entrevista de feina..entregar paperassa i ja te telefonarem...(això esper! aquest estiu he de treballar molt!). I cap a cala Llenya un altre cop..

A la tarda,Cala Compte ens espera per gaudir d'un dia de platja amb na Inés i na Claudia..però a la tornada una aventura molt, però molt surrealista m'espera:

"Vaig sola al cotxe, m'adelanta una moto (sembla ser un conegut), me mira, es gira, em fa hola amb la mà...i em diu que pari al costat...tonta de mi, me par...(què deu voler aquest ara?)..veig que no és el meu conegut..

- ¿Eres de aqui?

- Sí. (es deu haver perdut)

- ¿Tienes un cigarro?

- No, no fumo. (perquè mira tant a dintre del cotxe?)

- ¿Que haces? vas a la playa? a tu casa? que haces ahora?

- ??? ¿a que viene tanta pregunta!? ¿que quieres?

- Tengo que ir a la gasolinera, ¿sabes donde hay una?

- Sigue recto.

- Mira, tengo que ir a la gasolinera y me quiero gastar 100€, ¿te quires divertir?, ¿sabes lo que te digo?

- !!!!!!!!! NO, no me quiero divertir! (estic flipant! i ara com surto d'aqui?-sara, pensa ràpid! però ves alerta aquest tio està penjat!)..començo a fer marxa enrere i el deixo parlant a la finestra del cotxe...

- 150! 200!

- ?????? (corre!)

Estic flipant, al·lucinant... o el següent! Vull parar al super del costat a comprar gel per na Lla, però aquest "tipo" me segueix, fa la rontonda a veure què faig, i com és evident me'n vaig a un altre lloc..

Què fort!! Estic segura del què m'acaba de proposar aquest penjat?? Això és de bojos!! La gent a Eivissa es transforma! Encara estic sorpresa! És molt fort! ... indudablemente: my life is crazy : I can't believe it!

Al vespre sopar a ca na Llanitos..

- Un mojito?

- No queda gel picat.

- Te enseño? ni 3 ni 5: 4! jajaja..

- Hi vaig jo va! Enseñame! jajajaja...

15 persones, ni un crit...Es la armonia! no! que nos hacemos mayores! jaja! jajaja..

Un cap de setmana fantàstic! Ple de sorpreses, aventures.. i per acabar-lo què millor que anar a Punta Galera (a veure si me passen ses fotos).. Gràcies, gràcies a tots per haver-me deixat gaudir de la vostra companyia, d'una altra manera no hagués estat tant fantàstic..

Avui estic un poc espesa...millor me'n vaig a dormir, que necessit energia per demà... Bona nit. I GRÀCIES A TOTS PER EXISTIR! A tu també, i a tu...

(Segueixo sense fotos, llàstima..)

Eivissa... o Ibiza???

Ja sóc a Mallorca. Avui he tornat. I estic feta pols, o feta calç (com diríem a Eivissa)... No hi ha manera d'aixecar-me del sofà!!! jajaja...

He carregat força piles...estic contenta..

Dijous arribada...directe a agafar el cotxe i anar a veure la meva segona família eivissenca..na Inés, na Claudia, na Maria, na Laurita, en Cristian.. i em reben amb una abraçada ben gran :)... Dinar de família (arròs del meu papi!!! mmm), i cap a Vila a veure a n'Esme i a n'Alex.. (va anar força bé...)encara ens falten moltes coses per parlar i posar-nos al dia..ens vam haver de conformar amb una petita introducció, però a vegades val més això..

Hores més tard m'esperava na Lla per fer reiki.... i parlar mooolt..jaja...

I a la nit, música en viu al Racó Verd, després de 4 anys: Paloma, Eva, Ana i jo! mare meva quina passada!!! quants de records...herbes eivissenques, riure, ballar, saltar, cridar, caravana, cala compte a la matinada... (it was a fantastic trip!)...

2n dia .......

No tenc cap foto ara mateix..la meva càmera ha mort..

I quines aventures....

Sí sí...noves aventures:

"-te conozco, no no.

-Yo a ti tampoco, pero me preguntaba si te podría invitar a tomar algo...

-Pero....(******).....nos vemos por aquí, ok?

- Perfecto.

- 1º no tengo tiempo y segundo a mi pareja no creo que le haga mucha gracia...ya nos vemos, ok? :)

- No hay problema ;) ... lo capto!"

Hahahaha! Bogeries com aquesta! "adrenalina"! Quin somriure més maco!! Així és impossible prendre-ho malament! hahaha...

M'agraden els teus ulls, el teu somriure...ha estat un plaer...fins un altre i que tenguis sort!

Avui no importa dir res més.... Have a nice day!!!

Calma....

Acab d'arribar a casa. Són les 00:50h. He tornat amb la bicicleta. No hi havia quasi ningú pel carrer..es respirava llibertat. M'agrada sentir-la. Sentir aquesta llibertat que et brinda la nit: ets tu i el món. Un món que de dia canvia. A la ciutat tot canvia de dia. És agobiant. Avesada com estic jo a la pau de la meva illa blanca, això de Palma és molt diferent. Però sempre queda anar vora la mar, o passejar a la nit quan hi ha la calma.

Ara al meu pis només sento els cotxes de l'autovia que hi ha al costat. Però d'aqui poc tot canviarà. Torno a Eivissa. Ganes no me'n falten, però abans, me queden prou coses per fer aqui, a la ciutat. Primer, ve el darrer examen: dilluns: LIJ (literatura infantil i juvenil). Després me'n vaig uns dies de vacances a casa (a refrescar-me que va em vindrà bé), després torn i em toca mudança (sí, ha arribat al seu final, tot canvia). Uns dies més tard, cap a Menorca, les festes de Sant Joan m'esperen per "primera vegada" (l'any què hi vaig anar amb els meus pares no val). I esper gaudir-ne al màxim o el millor possible. Però tot això amb calma...

Avui esperava veure't. Però no ha pogut ser. Calma...

Demà no sé si et veuré, però calma...

"Calma" és la paraula que més sento últimament, serà per què realment necessit "calma"? No en tinc ganes de calma jo, ara! Tinc ganes de fer, desfer, anar, tornar... tenc ganes de VIURE! Però sembla que tot se'm posa encontra. Ja ho deia jo l'altre dia: "quan em llanço a tothom espanto"...

No sé què sento. Ràbia? frustració? decepció? Són termes diferents, però com que no sé ben bé el que sento..no ho puc dir, definir.

Potser això també s'acaba...però...ja ho sé que s'acaba!!! Tan sols volia viure-ho intensament. Així com sóc jo. Així com m'agrada viure. Si no quin sentit té tot?

Sé que no s'han de forçar les coses, que cada "cosa" dur el seu curs, però sóc així no ho puc evitar. Encara que ara només em quedi esperar... Esperar que el telèfon soni. Quan creus que sonarà? això no ho puc saber... El que sé, és que he d'anar amb calma... pel que veig....sí..això sembla: toca calma. Si no ho faig, te n'aniràs. T'espanti jo o t'espantis tu, tant se val, la qüestió és que t'ananiràs, m'agradi o no.

M'agradria escriure més, però....no em surt res més...

Els meus ulls es tanquen per avui....

CALMA.....

Volia escriure sobre tu, però no és tant fàcil. S'hi sumen moltes emocions, de bones i de dolentes.

Haver-te conegut ha estat una de les millors coses què m'han passat mai a la vida, i ho saps. Al principi vaig tenir més por jo que tu, i te vares llençar. Les gràcies te puc donar per què necessitava tornar a menjar!! (hehe).. Varen ser unes setmanes de molts de nervis, però va valer la pena, com ja saps. Te vares tirar tant a la piscina com jo, i d'aqui en vam poder treure 2 anys i mig plens de felicitat i d'amor, a vegades més i a vegades menys, però sense cap dubte inolvidables.

Però, els darrers mesos tot va canviar. (el paràgraf que va aqui encara no estic preparada per escriure'l, potser més endavant)..

Una vegada acabat tot, m'he sorprès de mi mateixa de com ho hem portat, a vegades és surrealista.. però d'altres esclatam (com és normal i natural) ja que són moltes coses que tenim a dins, una per què ho ha de parlar tot, i l'altra per què si no li treuen amb "pinces" no hi ha manera de què digui res.

Hi ha dies que vull esclatar, que no puc més, que començaria a pegar crits i ho enviaria tot a la merda, però sé que no sóc capaç, sé que només són impulsos momentanis (si no ho he fet durant aquests 2 anys, ara de què serviria...jo no sóc així)...

He plorat molt, molt, molt, molt (tu bé ho saps Mimim)...pensava que no en sortiria mai.

Aquella nit, quan me vares dir aquelles paraules que van rompre en mil trocets el meu cor, pensava que tot era un malson, no era veritat el que m'estava passant, no podia ser. Tot i així, m'ho vaig agafar molt bé. Però va ser quan passaven els dies i m'ho anava creient que vaig caure.

Però bé, ja està.. n'he sortit.

Encara que, me fa mal veure que me parles malament sense cap motiu, quan et poses a la defensiva sense tenir raó, i sense pensar, quan no raones i utilitzes aquesta barrera de ferro amb la que et cobreixes acompanyada d'aquest orgull tan característic teu; quan jo només intent fer les coses el millor possible, preocupant-me sempre més pels altres que per mi mateixa, i si em perocup per mi..encara em sento pitjor... Me fa mal veure que t'allunyes de mi, que ja no podem parlar com abans...

Tot és bastant dur, però sé que ho aconseguirem. Som fortes i el més important de tot, és que, malgrat tot, ens estimem molt, encara que aquest cop sigui un amor diferent, però no deixa de ser amor.

Ara te'n vas molt lluny durant dos mesos. Te trobaré tant a faltar que no t'ho pots ni imaginar. No poder sentir la teva veu, no veure't durant tan de temps.....serà dur. Però esper que te vagi molt bé per allà, i que siguis molt feliç, per què ho necessites, necessites temps per tu, temps per aclarar-te, temps per madurar, temps per ser feliç.. Fa temps que no te veig bé, i encara que jo no vulgui me preocup per tu (potser a vegades massa, però ja saps com és la meva mare..alguna cosa m'ha hagut de deixar en herència, no?) no ho puc evitar, ja em conèixes.

Només vull que sàpigues, si algun dia arribes a llegir això, que (esper que ja ho sàpigues) m'has fet molt feliç, que mai te podré oblidar, que han estat dos dels millors anys de la meva vida, i que t'he estimat, t'estim i t'estimaré sempre (potser el grau d'estimació canvii o hagi canviat, però al meu cor sempre hi haurà un racó per a tu).

(Aquesta foto és d'un dels viatges més màgics que hem fet, i perquè no posar un petó??...no tenim perquè oblidar els bons moments, no?...esper que no et molesti, però cercava una foto que parlés, i aquesta, per mi, que sí que parla...)GRÀCIES.

Roques de Mar

Mallorca: La roca més gran

ara fires i ara verbenes,
i aquests mallorquins que gaudeixen tot l'any.

Menorca: Apartada i tranquil·la,

petita i modesta,

Sant Joan és la seva festa!

Fromentera: Petita illa de reflexes,

aigües cristal·lines i sorra blanca,

vesteix de blau i a tothom encanta.

Eivissa: Terra meva,

i a tu t'han condemnat

a ser producte de cobdícia i vanitat.