domingo, 7 de junio de 2009

Calma....



Acab d'arribar a casa. Són les 00:50h. He tornat amb la bicicleta. No hi havia quasi ningú pel carrer..es respirava llibertat. M'agrada sentir-la. Sentir aquesta llibertat que et brinda la nit: ets tu i el món. Un món que de dia canvia. A la ciutat tot canvia de dia. És agobiant. Avesada com estic jo a la pau de la meva illa blanca, això de Palma és molt diferent. Però sempre queda anar vora la mar, o passejar a la nit quan hi ha la calma.

Ara al meu pis només sento els cotxes de l'autovia que hi ha al costat. Però d'aqui poc tot canviarà. Torno a Eivissa. Ganes no me'n falten, però abans, me queden prou coses per fer aqui, a la ciutat. Primer, ve el darrer examen: dilluns: LIJ (literatura infantil i juvenil). Després me'n vaig uns dies de vacances a casa (a refrescar-me que va em vindrà bé), després torn i em toca mudança (sí, ha arribat al seu final, tot canvia). Uns dies més tard, cap a Menorca, les festes de Sant Joan m'esperen per "primera vegada" (l'any què hi vaig anar amb els meus pares no val). I esper gaudir-ne al màxim o el millor possible. Però tot això amb calma...

Avui esperava veure't. Però no ha pogut ser. Calma...

Demà no sé si et veuré, però calma...

"Calma" és la paraula que més sento últimament, serà per què realment necessit "calma"? No en tinc ganes de calma jo, ara! Tinc ganes de fer, desfer, anar, tornar... tenc ganes de VIURE! Però sembla que tot se'm posa encontra. Ja ho deia jo l'altre dia: "quan em llanço a tothom espanto"...

No sé què sento. Ràbia? frustració? decepció? Són termes diferents, però com que no sé ben bé el que sento..no ho puc dir, definir.

Potser això també s'acaba...però...ja ho sé que s'acaba!!! Tan sols volia viure-ho intensament. Així com sóc jo. Així com m'agrada viure. Si no quin sentit té tot?

Sé que no s'han de forçar les coses, que cada "cosa" dur el seu curs, però sóc així no ho puc evitar. Encara que ara només em quedi esperar... Esperar que el telèfon soni. Quan creus que sonarà? això no ho puc saber... El que sé, és que he d'anar amb calma... pel que veig....sí..això sembla: toca calma. Si no ho faig, te n'aniràs. T'espanti jo o t'espantis tu, tant se val, la qüestió és que t'ananiràs, m'agradi o no.

M'agradria escriure més, però....no em surt res més...

Els meus ulls es tanquen per avui....

CALMA.....

1 comentario:

  1. Calma... saps que em sap greu però que no pot ser d'altra manera... M'agradaria tant que fos diferent...

    Deixa la ràbia, deixa la frustració, deixa la decepció... ara no ens pertanyen. Viurem?

    ResponderEliminar