Volia escriure sobre tu, però no és tant fàcil. S'hi sumen moltes emocions, de bones i de dolentes.

Haver-te conegut ha estat una de les millors coses què m'han passat mai a la vida, i ho saps. Al principi vaig tenir més por jo que tu, i te vares llençar. Les gràcies te puc donar per què necessitava tornar a menjar!! (hehe).. Varen ser unes setmanes de molts de nervis, però va valer la pena, com ja saps. Te vares tirar tant a la piscina com jo, i d'aqui en vam poder treure 2 anys i mig plens de felicitat i d'amor, a vegades més i a vegades menys, però sense cap dubte inolvidables.

Però, els darrers mesos tot va canviar. (el paràgraf que va aqui encara no estic preparada per escriure'l, potser més endavant)..

Una vegada acabat tot, m'he sorprès de mi mateixa de com ho hem portat, a vegades és surrealista.. però d'altres esclatam (com és normal i natural) ja que són moltes coses que tenim a dins, una per què ho ha de parlar tot, i l'altra per què si no li treuen amb "pinces" no hi ha manera de què digui res.

Hi ha dies que vull esclatar, que no puc més, que començaria a pegar crits i ho enviaria tot a la merda, però sé que no sóc capaç, sé que només són impulsos momentanis (si no ho he fet durant aquests 2 anys, ara de què serviria...jo no sóc així)...

He plorat molt, molt, molt, molt (tu bé ho saps Mimim)...pensava que no en sortiria mai.

Aquella nit, quan me vares dir aquelles paraules que van rompre en mil trocets el meu cor, pensava que tot era un malson, no era veritat el que m'estava passant, no podia ser. Tot i així, m'ho vaig agafar molt bé. Però va ser quan passaven els dies i m'ho anava creient que vaig caure.

Però bé, ja està.. n'he sortit.

Encara que, me fa mal veure que me parles malament sense cap motiu, quan et poses a la defensiva sense tenir raó, i sense pensar, quan no raones i utilitzes aquesta barrera de ferro amb la que et cobreixes acompanyada d'aquest orgull tan característic teu; quan jo només intent fer les coses el millor possible, preocupant-me sempre més pels altres que per mi mateixa, i si em perocup per mi..encara em sento pitjor... Me fa mal veure que t'allunyes de mi, que ja no podem parlar com abans...

Tot és bastant dur, però sé que ho aconseguirem. Som fortes i el més important de tot, és que, malgrat tot, ens estimem molt, encara que aquest cop sigui un amor diferent, però no deixa de ser amor.

Ara te'n vas molt lluny durant dos mesos. Te trobaré tant a faltar que no t'ho pots ni imaginar. No poder sentir la teva veu, no veure't durant tan de temps.....serà dur. Però esper que te vagi molt bé per allà, i que siguis molt feliç, per què ho necessites, necessites temps per tu, temps per aclarar-te, temps per madurar, temps per ser feliç.. Fa temps que no te veig bé, i encara que jo no vulgui me preocup per tu (potser a vegades massa, però ja saps com és la meva mare..alguna cosa m'ha hagut de deixar en herència, no?) no ho puc evitar, ja em conèixes.

Només vull que sàpigues, si algun dia arribes a llegir això, que (esper que ja ho sàpigues) m'has fet molt feliç, que mai te podré oblidar, que han estat dos dels millors anys de la meva vida, i que t'he estimat, t'estim i t'estimaré sempre (potser el grau d'estimació canvii o hagi canviat, però al meu cor sempre hi haurà un racó per a tu).

(Aquesta foto és d'un dels viatges més màgics que hem fet, i perquè no posar un petó??...no tenim perquè oblidar els bons moments, no?...esper que no et molesti, però cercava una foto que parlés, i aquesta, per mi, que sí que parla...)GRÀCIES.