miércoles, 17 de junio de 2009

........

Què dir, i què no dir... Títol millor no posar-ne. Tanmateix.......
Ja està, ja no queda res perquè sortim d'aquí nosaltres i les nostres coses. Ho faig sola, amb llàgrimes als ulls, perquè comença una nova etapa. N'estic contenta, però em fa mal, no puc evitar plorar. I a més ho he de fer sense tu, no per què no en tingui ganes, sinó perquè tu estàs amb altres coses..
No és fàcil. No vull fer-ho (o sí?). Però no em queda altre remei...
Hi seràs? segur que no... tancaré els ulls..

(cridar, plorar........ només el temps servirà...)

martes, 16 de junio de 2009

.no comment..

Avui sí que puc plorar.. No sabia quan arribaria, però sabia que arribaria..

El que me fa mal és que m'ho refregui per la cara. Val que ella també ho ha passat, però em deia que estava bé, que li contés..jo mai vaig donar informació de demés.. En canvi, ella m'ho refrega..què passa? què jo no tenc sentiments? Fa mal joder, per molt que ho haguem de passar..és dur. Innevitable i dur.

Tantes coses se'm passen pel cap... t'he enyorat aquests dies des de l'illa blanca.. ganes de parlar amb tu, de sentir la teva veu.. veure't cada matí amb les lleganyes aferrades als ulls... riure, etc.. Encara ens uneixen moltes coses, ho sé.. i no saps com és de difícil rompre això... el problema és que me costa molt, i no sé fins quin punt ho vull rompre.

Bfff..ho tenia clar...o no? supòs que no...

- Ho has de passar igual que ho vaig fer jo.

- Sí, però eres tu qui demanava.

- Ja, però sóc "masoca".

- Però jo no t'ho deman..

- A mi també em va fer mal, i encara que no ho vulguis estàs gelosa..

- No són cels, és dolor...: és pitjor.

- Deixa'm, veste'n, o queda't però abraça'm, abraça'm fort..


D'aquí poc ja no hi seràs. Ploraré, ho sé, i molt...

No puc dir res més..la ment va a mil per hora però els dits no volen escriure..tenen mal. No, no són els dits. És el cor. Està ferit, i encara no s'ha curat. Molts de sentiments es barregen i no saben on posar-se, no saben on anar....

I una veu dolça els diu:

- Heu de ser forts, aviat passarà, tranquils. Deixa-vos anar quan calgui, i amb els temps tornareu al vostre lloc...

...D'acord. Així ho faré...


(Vull cridar, plorar, plorar fins que no em quedin més llàgrimes....)

Indubtablement: Eivissa!

Ja som a divendres.... Volia aixecar-me prompte i anar a la platja.....però no va ser així..el meu llitet em trobava a faltar...
Un bon massatge de na Nati per recuperar-me dels examens, i ja que hi som una bona xerradeta amb tu, que sempre va bé i m'encanta.. I de camí a Cala Llenya... recolleixo un peruano que fa "autostop"... arrib sana i salva.. m'esperen n'Esther i n'Iván amb noves companyies, però avui no em sento gaire bé, serà del reiki??? na Lla me diu que sí.. idò res, procur no pensar gaire, ja sortirà sol el que hagi de sortir, però me'n vaig a casa, tenc ganes d'estar sola, plorar (encara que no surti)... Te telefon, tenc ganes d'escoltar la teva veu, em relaxa, em fas sentir bé. Parlar amb tu una miqueta sempre és agradable. Però avui no pot ser, no passa res. Anem a dormir que demà serà un altre dia.
Dissabte: entrevista de feina..entregar paperassa i ja te telefonarem...(això esper! aquest estiu he de treballar molt!). I cap a cala Llenya un altre cop..
A la tarda,Cala Compte ens espera per gaudir d'un dia de platja amb na Inés i na Claudia..però a la tornada una aventura molt, però molt surrealista m'espera:
"Vaig sola al cotxe, m'adelanta una moto (sembla ser un conegut), me mira, es gira, em fa hola amb la mà...i em diu que pari al costat...tonta de mi, me par...(què deu voler aquest ara?)..veig que no és el meu conegut..
- ¿Eres de aqui?
- Sí. (es deu haver perdut)
- ¿Tienes un cigarro?
- No, no fumo. (perquè mira tant a dintre del cotxe?)
- ¿Que haces? vas a la playa? a tu casa? que haces ahora?
- ??? ¿a que viene tanta pregunta!? ¿que quieres?
- Tengo que ir a la gasolinera, ¿sabes donde hay una?
- Sigue recto.
- Mira, tengo que ir a la gasolinera y me quiero gastar 100€, ¿te quires divertir?, ¿sabes lo que te digo?
- !!!!!!!!! NO, no me quiero divertir! (estic flipant! i ara com surto d'aqui?-sara, pensa ràpid! però ves alerta aquest tio està penjat!)..començo a fer marxa enrere i el deixo parlant a la finestra del cotxe...
- 150! 200!
- ?????? (corre!)
Estic flipant, al·lucinant... o el següent! Vull parar al super del costat a comprar gel per na Lla, però aquest "tipo" me segueix, fa la rontonda a veure què faig, i com és evident me'n vaig a un altre lloc..
Què fort!! Estic segura del què m'acaba de proposar aquest penjat?? Això és de bojos!! La gent a Eivissa es transforma! Encara estic sorpresa! És molt fort! ... indudablemente: my life is crazy : I can't believe it!
Al vespre sopar a ca na Llanitos..
- Un mojito?
- No queda gel picat.
- Te enseño? ni 3 ni 5: 4! jajaja..
- Hi vaig jo va! Enseñame! jajajaja...
15 persones, ni un crit...Es la armonia! no! que nos hacemos mayores! jaja! jajaja..
Un cap de setmana fantàstic! Ple de sorpreses, aventures.. i per acabar-lo què millor que anar a Punta Galera (a veure si me passen ses fotos).. Gràcies, gràcies a tots per haver-me deixat gaudir de la vostra companyia, d'una altra manera no hagués estat tant fantàstic..
Avui estic un poc espesa...millor me'n vaig a dormir, que necessit energia per demà... Bona nit. I GRÀCIES A TOTS PER EXISTIR! A tu també, i a tu...
(Segueixo sense fotos, llàstima..)

lunes, 15 de junio de 2009

Eivissa... o Ibiza???

Ja sóc a Mallorca. Avui he tornat. I estic feta pols, o feta calç (com diríem a Eivissa)... No hi ha manera d'aixecar-me del sofà!!! jajaja...
He carregat força piles...estic contenta..
Dijous arribada...directe a agafar el cotxe i anar a veure la meva segona família eivissenca..na Inés, na Claudia, na Maria, na Laurita, en Cristian.. i em reben amb una abraçada ben gran :)... Dinar de família (arròs del meu papi!!! mmm), i cap a Vila a veure a n'Esme i a n'Alex.. (va anar força bé...)encara ens falten moltes coses per parlar i posar-nos al dia..ens vam haver de conformar amb una petita introducció, però a vegades val més això..
Hores més tard m'esperava na Lla per fer reiki.... i parlar mooolt..jaja...
I a la nit, música en viu al Racó Verd, després de 4 anys: Paloma, Eva, Ana i jo! mare meva quina passada!!! quants de records...herbes eivissenques, riure, ballar, saltar, cridar, caravana, cala compte a la matinada... (it was a fantastic trip!)...
2n dia .......
No tenc cap foto ara mateix..la meva càmera ha mort..

martes, 9 de junio de 2009

I quines aventures....


Sí sí...noves aventures:
"-te conozco, no no.
-Yo a ti tampoco, pero me preguntaba si te podría invitar a tomar algo...
-Pero....(******).....nos vemos por aquí, ok?
- Perfecto.
- 1º no tengo tiempo y segundo a mi pareja no creo que le haga mucha gracia...ya nos vemos, ok? :)
- No hay problema ;) ... lo capto!"

Hahahaha! Bogeries com aquesta! "adrenalina"! Quin somriure més maco!! Així és impossible prendre-ho malament! hahaha...
M'agraden els teus ulls, el teu somriure...ha estat un plaer...fins un altre i que tenguis sort!
Avui no importa dir res més.... Have a nice day!!!

domingo, 7 de junio de 2009

Calma....



Acab d'arribar a casa. Són les 00:50h. He tornat amb la bicicleta. No hi havia quasi ningú pel carrer..es respirava llibertat. M'agrada sentir-la. Sentir aquesta llibertat que et brinda la nit: ets tu i el món. Un món que de dia canvia. A la ciutat tot canvia de dia. És agobiant. Avesada com estic jo a la pau de la meva illa blanca, això de Palma és molt diferent. Però sempre queda anar vora la mar, o passejar a la nit quan hi ha la calma.

Ara al meu pis només sento els cotxes de l'autovia que hi ha al costat. Però d'aqui poc tot canviarà. Torno a Eivissa. Ganes no me'n falten, però abans, me queden prou coses per fer aqui, a la ciutat. Primer, ve el darrer examen: dilluns: LIJ (literatura infantil i juvenil). Després me'n vaig uns dies de vacances a casa (a refrescar-me que va em vindrà bé), després torn i em toca mudança (sí, ha arribat al seu final, tot canvia). Uns dies més tard, cap a Menorca, les festes de Sant Joan m'esperen per "primera vegada" (l'any què hi vaig anar amb els meus pares no val). I esper gaudir-ne al màxim o el millor possible. Però tot això amb calma...

Avui esperava veure't. Però no ha pogut ser. Calma...

Demà no sé si et veuré, però calma...

"Calma" és la paraula que més sento últimament, serà per què realment necessit "calma"? No en tinc ganes de calma jo, ara! Tinc ganes de fer, desfer, anar, tornar... tenc ganes de VIURE! Però sembla que tot se'm posa encontra. Ja ho deia jo l'altre dia: "quan em llanço a tothom espanto"...

No sé què sento. Ràbia? frustració? decepció? Són termes diferents, però com que no sé ben bé el que sento..no ho puc dir, definir.

Potser això també s'acaba...però...ja ho sé que s'acaba!!! Tan sols volia viure-ho intensament. Així com sóc jo. Així com m'agrada viure. Si no quin sentit té tot?

Sé que no s'han de forçar les coses, que cada "cosa" dur el seu curs, però sóc així no ho puc evitar. Encara que ara només em quedi esperar... Esperar que el telèfon soni. Quan creus que sonarà? això no ho puc saber... El que sé, és que he d'anar amb calma... pel que veig....sí..això sembla: toca calma. Si no ho faig, te n'aniràs. T'espanti jo o t'espantis tu, tant se val, la qüestió és que t'ananiràs, m'agradi o no.

M'agradria escriure més, però....no em surt res més...

Els meus ulls es tanquen per avui....

CALMA.....

jueves, 4 de junio de 2009


Volia escriure sobre tu, però no és tant fàcil. S'hi sumen moltes emocions, de bones i de dolentes.

Haver-te conegut ha estat una de les millors coses què m'han passat mai a la vida, i ho saps. Al principi vaig tenir més por jo que tu, i te vares llençar. Les gràcies te puc donar per què necessitava tornar a menjar!! (hehe).. Varen ser unes setmanes de molts de nervis, però va valer la pena, com ja saps. Te vares tirar tant a la piscina com jo, i d'aqui en vam poder treure 2 anys i mig plens de felicitat i d'amor, a vegades més i a vegades menys, però sense cap dubte inolvidables.

Però, els darrers mesos tot va canviar. (el paràgraf que va aqui encara no estic preparada per escriure'l, potser més endavant)..

Una vegada acabat tot, m'he sorprès de mi mateixa de com ho hem portat, a vegades és surrealista.. però d'altres esclatam (com és normal i natural) ja que són moltes coses que tenim a dins, una per què ho ha de parlar tot, i l'altra per què si no li treuen amb "pinces" no hi ha manera de què digui res.

Hi ha dies que vull esclatar, que no puc més, que començaria a pegar crits i ho enviaria tot a la merda, però sé que no sóc capaç, sé que només són impulsos momentanis (si no ho he fet durant aquests 2 anys, ara de què serviria...jo no sóc així)...

He plorat molt, molt, molt, molt (tu bé ho saps Mimim)...pensava que no en sortiria mai.

Aquella nit, quan me vares dir aquelles paraules que van rompre en mil trocets el meu cor, pensava que tot era un malson, no era veritat el que m'estava passant, no podia ser. Tot i així, m'ho vaig agafar molt bé. Però va ser quan passaven els dies i m'ho anava creient que vaig caure.

Però bé, ja està.. n'he sortit.

Encara que, me fa mal veure que me parles malament sense cap motiu, quan et poses a la defensiva sense tenir raó, i sense pensar, quan no raones i utilitzes aquesta barrera de ferro amb la que et cobreixes acompanyada d'aquest orgull tan característic teu; quan jo només intent fer les coses el millor possible, preocupant-me sempre més pels altres que per mi mateixa, i si em perocup per mi..encara em sento pitjor... Me fa mal veure que t'allunyes de mi, que ja no podem parlar com abans...

Tot és bastant dur, però sé que ho aconseguirem. Som fortes i el més important de tot, és que, malgrat tot, ens estimem molt, encara que aquest cop sigui un amor diferent, però no deixa de ser amor.

Ara te'n vas molt lluny durant dos mesos. Te trobaré tant a faltar que no t'ho pots ni imaginar. No poder sentir la teva veu, no veure't durant tan de temps.....serà dur. Però esper que te vagi molt bé per allà, i que siguis molt feliç, per què ho necessites, necessites temps per tu, temps per aclarar-te, temps per madurar, temps per ser feliç.. Fa temps que no te veig bé, i encara que jo no vulgui me preocup per tu (potser a vegades massa, però ja saps com és la meva mare..alguna cosa m'ha hagut de deixar en herència, no?) no ho puc evitar, ja em conèixes.

Només vull que sàpigues, si algun dia arribes a llegir això, que (esper que ja ho sàpigues) m'has fet molt feliç, que mai te podré oblidar, que han estat dos dels millors anys de la meva vida, i que t'he estimat, t'estim i t'estimaré sempre (potser el grau d'estimació canvii o hagi canviat, però al meu cor sempre hi haurà un racó per a tu).
(Aquesta foto és d'un dels viatges més màgics que hem fet, i perquè no posar un petó??...no tenim perquè oblidar els bons moments, no?...esper que no et molesti, però cercava una foto que parlés, i aquesta, per mi, que sí que parla...)GRÀCIES.

miércoles, 3 de junio de 2009

Roques de Mar



Mallorca: La roca més gran
ara fires i ara verbenes,
i aquests mallorquins que gaudeixen tot l'any.

Menorca: Apartada i tranquil·la,
petita i modesta,
Sant Joan és la seva festa!

Fromentera: Petita illa de reflexes,
aigües cristal·lines i sorra blanca,
vesteix de blau i a tothom encanta.

Eivissa: Terra meva,
i a tu t'han condemnat
a ser producte de cobdícia i vanitat.

I avui què passa?


M'he aixecat. Però avui tot és diferent. No em sento igual.

Sé que no vos tenc a ninguna. Sé que estic sola, que no puc esperar res de ninguna, però tot i que ho sé, de TU esperava més. Encara que acabi prompte, però intens. Jo sóc així, poster no és bo. Potser em llanço massa aviat a les coses.

Avui em sento sola. Buida. Vos necessit.. O potser no, potser tenc por, por d'estar sola, de sentir-me sola.

M'agrades, i molt. Però m'empenedeixo d'haver-te dit res aquell dia, des d'aleshores tot ha canviat. Potser, és que tu també tens por. Era tot aquell joc q m'agradava. Ara tu, ara jo. Però ara ja no és així.

Quan te tenc aprop tot flueix tranquil, i sento que tot va bé, en canvi, quan l'aigua salada ens separa..... Ho sé, no te puc demanar res més, però no passa un dia que no m'empenedeixi d'haver-te dit res. Per què sempre he de ficar la pota?....

És el primer cop a la meva vida que em deixo anar, i mira...no sé què passarà...

Ara voldria tancar els ulls, i sentir-te al meu costat. I a la vegada m'agradaria que tot tornés a començar. Per això, ara tancaria els ulls, i voldria ser al vostre costat, al costat de totes aquelles persones a qui ahir vaig dedicar unes humils paraules d'amor, un amor d'amistat, d'agraïment, tendre, .... per al qual les paraules se'm queden curtes. Tornar allà d'on vaig sortir.. La meva illa blanca. Avui tornaria per abraçar-vos a tots, per què us necessit.
Avui el cel no és clar..................

martes, 2 de junio de 2009

I feel good!!!

Tenc ganes d'escriure, encara que no tenc molt clar el què dir. Ja veurem què en sortirà..
He començat una nova etapa de la meva vida, i la veritat és que estic molt bé. Tenc ganes de fer mil i una coses, de viure i deixar de pensar d'una vegada..vull sentir, viure, gaudir tot el què pugui d'aquesta vida meravellosa que m'han donat els meus estimats pares (tantes coses per agraïr-los que no acabaria mai). I per això, què més que aprofitar aquest positivisme del què estic envoltada aquests dies (esper que durin)..
En aquest mesos m'han passat moltes coses, n'hi ha de bones i d dolentes com és normal, però la gràcia està en veure les dolentes de manera positiva, i aprofitar-les. I de les positives què he de dir! ja parlen per elles mateixes.
Això sí, haver conegut a una persona meravellosa m'ha ajudat molt.. he pogut canviar d'aires, i m'ha "ensenyat" a veure-ho tot d'una altra manera.
Sóc feliç, i em sento molt bé el temps que puc gaudir de la seva companyia, sigui poc o molt, és igual, el fet important és que tinc l'honor de compartir un poquet de la seva vida: tot plegat M'ENCANTA! La intensitat amb la què viu les coses, la seva manera d'escriure que emociona tendrament, el seu somriure, etc.
La relació d'amistad que em queda amb na Maria (una de les persones més importants de la meva vida) em fa molt feliç també. Una altra persona meravellosa amb qui tenc el plaer de compartir aventures, siguin bones o dolentes (per això estam els amics, no?).
Una raó més per a ser feliç, són els meus amics d'Eivissa. Començant per n'Esther i n'Ivan, amics incondicionals des que ens vam conèixer ben gats una nit de locures i de molta festa. Des d'aleshores han estat allà sempre que ho he necessitat. Estic contenta. Hem compartit moltes coses. Avui mateix he pogut viure una conversació telefònica super polida, on m'han dit coses molt xules..Vos estim molt: gràcies per tots aquests moments que m'heu donat.
De qui més parlar.. no em puc deixar a na Llanitos! La millor mestra d'Educació Física que he tingut mai, i una de les persones més autèntiques que conec. La confiança que me dona és brutal, és com la meva germana gran. Gràcies a tu també per tot! gràcies per existir! Mai podré oblidar els teus consells tan plens de sabiesa.. Sempre me dius que si fos la teva filla no ens pareixeríem tant, potser tenguis raó, no ho sé, però és un privilegi tenir-te al meu costat. A tu també t'estim molt (les paraules se'm queden curtes).
Seguint per na Mimim, la mateixa que em va acompanyar el meu prier dia a la residència. Mestra meva d'història, va aconseguir que aquesta m'agradés. Tu sí que m'has vist plorar de valent. Has estat allà sempre. Gràcies a tu també. Per les gateres que hem compartit, les rialles, aventures, buffffffff tantes coses!
Podria escriure tant! Però.........me reservaré per un altre moment...
Només tenia ganes de contar que SÓC FELIÇ, ESTIC FELIÇ! què més vull!?
Gràcies a tots, als que he citat i als que no...