viernes, 2 de octubre de 2009

Trying to be happy...

Ja no sé si l'únic q em queda és escriure o no. No sé què és millor, si menjar-m'ho tot o parlar o escriure, tan sols sé que res em fa sentir-me millor.. només no pensar. I mira q ho intent, però em persegueix per tots i cada un dels llocs on vaig, sembla ser la meva sombra.
Vull q s'acabi, però no hi ha manera.. (ara trona i fa sol..serà un reflexe del meu estat d'ànim?)
I és q no sé el q he de fer, o sí...però em fa por fer-ho.. no és fàcil...
Potser algun dia ho aconsegueixi, mentres em persegueixes per tot...però ja m'agradaria q m'acompanyéssis en un feliç viatge i no en aquest tan trist, ple de sombres negres, situacions estranyes i incòmodes, etc, totes elles em fan mal... Sembla q has de baixar del meu tren, però no sé com fer-te baixar....
...............................................

martes, 8 de septiembre de 2009

S'acaba l'estiu..

Dos mesos desapareguda. No tenia ganes d'escriure. Ara tampoc en tenc moltes, però crec q ho necessit fer.


S'ha acabat el "summercut 2009". Torn a ser a Mallorca, amb gens de ganes de ser-hi..però ara em toca afrontar això..tancar el q he de tancar. Ser forta, tornar a ser jo..aquesta Sara q eres a l'estiu, plena de vitalitat, segura, amb ganes de menjar-te el món, forta.. No puc permetre que el tornar aquí em faci "petita". Sóc aquí amb un principal objectiu i l'he de complir, el temps ha de fer la resta. De què tenc por? Què vols? etc. deixa fer tot això i mira endavant, la resta sortirà sol...


D'aquí uns dies tornes, i faras un reset per agafar forces. Tu ho saps, no sé què et passa? aquí canvies a pitjor..tu no ets així. Aquest estiu t'ho has demostrat...




Demà serà un altre dia... I a tu et trobaré a faltar, però esper veure't prompte i parlar i quedi clar..t'he fet mal, EM SAP GREU, MOLT DE GREU..però som humans, a vegades la cagam sense voler (no m'excus, però és cert: ens equivocam)..


Bona nit.

Sortida de sol des de Ses Salines...la recordes? una de tantes experiències meravilloses q hem viscut aquest estiu nostre... Celito i pegatina... ;)

jueves, 16 de julio de 2009

Finalment, han tornat.

Pensava q anava millor. Però avui en arribar a Cala Boix no he pogut evitar q se'm regirés el cor..I és, q aquesta platja la vam "descobrir" juntes. Vam dir q en fer sol hi tornaríem, t'enrecordes? Jo sí.
Fa dos díes q has tornat als meus somnis. Em fa por tornar a Mallorca. Veure que ja no viurem juntes. No et prepararé cafè als matins, ni dinar, ni sopar ni res. Serà per això q no me fa ganes tornar. Ara d'una manera o d'una altra estic bé aqui. Encara q si pogués no viuria a ca meva. La resta està prou bé. Aquí tenc bons amics, els meus amics. Els que em fan costat i m'ajuden, em fan riure, m'escolten, me donen consells...
Parlàvem, i tu no me n'has xerrat..em vares fer cas. Prefereixo no saber-ho. Però...avui t'ho he demanat. No sé què esperava sentir, bé sí que ho sé. Però la resposta no ha estat l'esperada. Me fa mal, però si tu així ets més feliç.... jo he d'estar feliç per tu.
T'ESTIM

lunes, 13 de julio de 2009

Els dies passen..

Idò sí, els dies passen, i moltes coses he deixat sense escriure. Com per exemple el meu últim viatge a Menorca..diuen que per les festes de Sant Joan (quines són aquestes festes? hehe -no t'enfadis, és broma-).. Potser no vaig conèixer aquestes festes, però vaig veure altres coses, coses noves que ja no éren implants.. Vaig conèixer unes roques molt xules a prop de Macaret (una platja amb encant menorquí, i amb unes vistes impressionants, dignes de veure, allà el cervell es deixa anar i vola, vola ben lluny).-- D'aquella expedició no tenc cap foto però, almenys vam poder fer-ne alguna l'últim dia que ens vam veure, aquell cop a Mallorca--.


Vam gaudir també d'un poc de cultura que brinda Menorca amb els seus restes megalítics..(no record gaire el nom, però juraria que deia alguna cosa de "Tudons"). Una altra cosa que vaig conèixer va ser el col·legi de Mare de Déu de la Salut (crec), un col·legi fascinant, molt dinàmic, divertit, hahaha...si un dia no teniu res a fer passau per aquest col·legi, viureu emocions fortes... haha...( ja saps que és broma... va ser un plaer acompanyar-te, encara q un poc avorrit, no ho puc negar)... Moltes coses més em van acompanyar en el meu viatge per Menorca, una d'elles ets tu, indubtablement. Gràcies.
El dia següent de tornar de Menorca, vens. I un company ens diu que té entrades per anar a veure U2, dijous!! I can't believe it! Però no, no hi ha calés, sarini.. Passa-t'ho bé, guapa... Aquella telefonada val molt. Thanks.

Què més he fet? Doncs el concert de "Chambao". Mira que me vaig ressistir a anar-hi, però tots els senyals que rebia, em deien que hi havia d'anar, i així ho vaig fer. Gràcies Llani. (Volia posar una altra foto, però no he sabut, hauré de seguir envestigant...).

Avui ja és massa tard, i em fan mal els ulls...demà més, si n'hi ha... (m'he de canviar les lentilles ja!).


Change your mind

Idò sí. Avui ha estat molt bé.. Deprés de dormir la ressaca d'ahir (un sopar molt divertit entre els meus companys de feina, el de després ja no va estar tant bé, però....).
Avui he partit cap a Pou des Lleó..he arribart un poc tard, com de costum..però bé, tampoc tenia hora. Allà m'esperàven n'Esther, n'Eva, en Victor en Miguel, l'altre Victor i en Nacho. Hem rigut una estona i els he cantat les cançons que vaig recordar ahir al sopar (Mc Donald's: Kentucky, fried chiken, and a pizza hutt/ Volem enciam/ i ñam ñam). En aquell moment ells eren qui reien de mi haha.. quan eren les sis ja han volgut marxar, però jo m'he quedat allà sola una estona. Me feia ganes quedar més, i avui tenia ganes d'estar sola, m'he banyat, he pres el sol una estona més... he fet un parell de fotos (q encara no he passat a l'ordinador, pq aquest no és meu) i he marxat a casa de n'Esther, on eren tots, però no he trigat en anar-me'n. Volia anar a veure la posta de sol mentre regava les plantetes de na Lla, cosa que he fet. He gaudit d'una posta de sol meravellosa.
Avui en tenia ganes, i ho he fet. Demà potser ho faré un poquet també, cada dia una mica. Així m'anirà millor, mentre en tengui ganes, és clar.
Sí... Avui sí... Demà ja ho veurem...
Llàstima no posar foto...però és massa tard...
Els meus ulls es tanquen per avui..

miércoles, 8 de julio de 2009

Quin estiuet...

M'he decidit a escriure mentres escolt una cançó de Chambao (q conciertazo, ehh Llanitos??)... Últimament no tenc gaire ganes d'escriure, serà pq per dintre estic buida? o per què per contar tristeses no val la pena escriure? o pq simplement se'm lleven les ganes? sí, és aquesta darrera, crec. O una mescla de les tres, tant se val.
Ahir vaig poder parlar amb tu, estic contenta q estiguis bé. Alguns dies seran durs, però tu tranquil·la és normal..
Bfffff.....estic molt espesa, no em surt gaire cosa, encara que en tengui ganes, em costa..
Ash.... ho he intentat.... però no surt res més..no tenc ganes....potser un altre dia..

Foto: Roques de Cala Saladeta... un dels paradisos als què hem porta una vegada més na Lla.. (gràcies per tot)..

( He d'aprendre a penjar videos de "youtube").......


domingo, 5 de julio de 2009

ja sóc a Eivissa..


Ha estat difícil. Però ho he aconseguit, mudança feta, llàgrimes a Mallorca. Ara a Eivissa moltes sensacions em recorren el cos, pensava, però que seria més fàcil, però l'eufòria no hi pot ser les 24h del dia.. eufòria ben rebuda que quan te'n vas et trobo a faltar, perquè ets tu qui m'ajuda a seguir endavant, sinó, tot es desploma en un tres i no res... I la "melancolia" em ve sense poder evitar-ho.. Només són dos mesos, i després ja no sé què passarà.. esper que em vagi bé.... i que sens dubte pugui tornar a abraçar-te, que ja me'n mor de ganes.

Sí, és cert, aquest procés podria ser més curt, però no és així, cada cosa porta el seu temps, i aquesta cosa, en necessita més, de temps.

Avui ja n'hi ha prou, necessit plorar, treure tot el que em queda a dins, per poder ser lliure d'una vegada, però, segueixo sense poder fer-ho..les llàgrimes no surten, no volen sortir...

Necessit cridar ben fort..... no és fàcil...

ja sóc a Eivissa..

miércoles, 17 de junio de 2009

........

Què dir, i què no dir... Títol millor no posar-ne. Tanmateix.......
Ja està, ja no queda res perquè sortim d'aquí nosaltres i les nostres coses. Ho faig sola, amb llàgrimes als ulls, perquè comença una nova etapa. N'estic contenta, però em fa mal, no puc evitar plorar. I a més ho he de fer sense tu, no per què no en tingui ganes, sinó perquè tu estàs amb altres coses..
No és fàcil. No vull fer-ho (o sí?). Però no em queda altre remei...
Hi seràs? segur que no... tancaré els ulls..

(cridar, plorar........ només el temps servirà...)

martes, 16 de junio de 2009

.no comment..

Avui sí que puc plorar.. No sabia quan arribaria, però sabia que arribaria..

El que me fa mal és que m'ho refregui per la cara. Val que ella també ho ha passat, però em deia que estava bé, que li contés..jo mai vaig donar informació de demés.. En canvi, ella m'ho refrega..què passa? què jo no tenc sentiments? Fa mal joder, per molt que ho haguem de passar..és dur. Innevitable i dur.

Tantes coses se'm passen pel cap... t'he enyorat aquests dies des de l'illa blanca.. ganes de parlar amb tu, de sentir la teva veu.. veure't cada matí amb les lleganyes aferrades als ulls... riure, etc.. Encara ens uneixen moltes coses, ho sé.. i no saps com és de difícil rompre això... el problema és que me costa molt, i no sé fins quin punt ho vull rompre.

Bfff..ho tenia clar...o no? supòs que no...

- Ho has de passar igual que ho vaig fer jo.

- Sí, però eres tu qui demanava.

- Ja, però sóc "masoca".

- Però jo no t'ho deman..

- A mi també em va fer mal, i encara que no ho vulguis estàs gelosa..

- No són cels, és dolor...: és pitjor.

- Deixa'm, veste'n, o queda't però abraça'm, abraça'm fort..


D'aquí poc ja no hi seràs. Ploraré, ho sé, i molt...

No puc dir res més..la ment va a mil per hora però els dits no volen escriure..tenen mal. No, no són els dits. És el cor. Està ferit, i encara no s'ha curat. Molts de sentiments es barregen i no saben on posar-se, no saben on anar....

I una veu dolça els diu:

- Heu de ser forts, aviat passarà, tranquils. Deixa-vos anar quan calgui, i amb els temps tornareu al vostre lloc...

...D'acord. Així ho faré...


(Vull cridar, plorar, plorar fins que no em quedin més llàgrimes....)

Indubtablement: Eivissa!

Ja som a divendres.... Volia aixecar-me prompte i anar a la platja.....però no va ser així..el meu llitet em trobava a faltar...
Un bon massatge de na Nati per recuperar-me dels examens, i ja que hi som una bona xerradeta amb tu, que sempre va bé i m'encanta.. I de camí a Cala Llenya... recolleixo un peruano que fa "autostop"... arrib sana i salva.. m'esperen n'Esther i n'Iván amb noves companyies, però avui no em sento gaire bé, serà del reiki??? na Lla me diu que sí.. idò res, procur no pensar gaire, ja sortirà sol el que hagi de sortir, però me'n vaig a casa, tenc ganes d'estar sola, plorar (encara que no surti)... Te telefon, tenc ganes d'escoltar la teva veu, em relaxa, em fas sentir bé. Parlar amb tu una miqueta sempre és agradable. Però avui no pot ser, no passa res. Anem a dormir que demà serà un altre dia.
Dissabte: entrevista de feina..entregar paperassa i ja te telefonarem...(això esper! aquest estiu he de treballar molt!). I cap a cala Llenya un altre cop..
A la tarda,Cala Compte ens espera per gaudir d'un dia de platja amb na Inés i na Claudia..però a la tornada una aventura molt, però molt surrealista m'espera:
"Vaig sola al cotxe, m'adelanta una moto (sembla ser un conegut), me mira, es gira, em fa hola amb la mà...i em diu que pari al costat...tonta de mi, me par...(què deu voler aquest ara?)..veig que no és el meu conegut..
- ¿Eres de aqui?
- Sí. (es deu haver perdut)
- ¿Tienes un cigarro?
- No, no fumo. (perquè mira tant a dintre del cotxe?)
- ¿Que haces? vas a la playa? a tu casa? que haces ahora?
- ??? ¿a que viene tanta pregunta!? ¿que quieres?
- Tengo que ir a la gasolinera, ¿sabes donde hay una?
- Sigue recto.
- Mira, tengo que ir a la gasolinera y me quiero gastar 100€, ¿te quires divertir?, ¿sabes lo que te digo?
- !!!!!!!!! NO, no me quiero divertir! (estic flipant! i ara com surto d'aqui?-sara, pensa ràpid! però ves alerta aquest tio està penjat!)..començo a fer marxa enrere i el deixo parlant a la finestra del cotxe...
- 150! 200!
- ?????? (corre!)
Estic flipant, al·lucinant... o el següent! Vull parar al super del costat a comprar gel per na Lla, però aquest "tipo" me segueix, fa la rontonda a veure què faig, i com és evident me'n vaig a un altre lloc..
Què fort!! Estic segura del què m'acaba de proposar aquest penjat?? Això és de bojos!! La gent a Eivissa es transforma! Encara estic sorpresa! És molt fort! ... indudablemente: my life is crazy : I can't believe it!
Al vespre sopar a ca na Llanitos..
- Un mojito?
- No queda gel picat.
- Te enseño? ni 3 ni 5: 4! jajaja..
- Hi vaig jo va! Enseñame! jajajaja...
15 persones, ni un crit...Es la armonia! no! que nos hacemos mayores! jaja! jajaja..
Un cap de setmana fantàstic! Ple de sorpreses, aventures.. i per acabar-lo què millor que anar a Punta Galera (a veure si me passen ses fotos).. Gràcies, gràcies a tots per haver-me deixat gaudir de la vostra companyia, d'una altra manera no hagués estat tant fantàstic..
Avui estic un poc espesa...millor me'n vaig a dormir, que necessit energia per demà... Bona nit. I GRÀCIES A TOTS PER EXISTIR! A tu també, i a tu...
(Segueixo sense fotos, llàstima..)

lunes, 15 de junio de 2009

Eivissa... o Ibiza???

Ja sóc a Mallorca. Avui he tornat. I estic feta pols, o feta calç (com diríem a Eivissa)... No hi ha manera d'aixecar-me del sofà!!! jajaja...
He carregat força piles...estic contenta..
Dijous arribada...directe a agafar el cotxe i anar a veure la meva segona família eivissenca..na Inés, na Claudia, na Maria, na Laurita, en Cristian.. i em reben amb una abraçada ben gran :)... Dinar de família (arròs del meu papi!!! mmm), i cap a Vila a veure a n'Esme i a n'Alex.. (va anar força bé...)encara ens falten moltes coses per parlar i posar-nos al dia..ens vam haver de conformar amb una petita introducció, però a vegades val més això..
Hores més tard m'esperava na Lla per fer reiki.... i parlar mooolt..jaja...
I a la nit, música en viu al Racó Verd, després de 4 anys: Paloma, Eva, Ana i jo! mare meva quina passada!!! quants de records...herbes eivissenques, riure, ballar, saltar, cridar, caravana, cala compte a la matinada... (it was a fantastic trip!)...
2n dia .......
No tenc cap foto ara mateix..la meva càmera ha mort..

martes, 9 de junio de 2009

I quines aventures....


Sí sí...noves aventures:
"-te conozco, no no.
-Yo a ti tampoco, pero me preguntaba si te podría invitar a tomar algo...
-Pero....(******).....nos vemos por aquí, ok?
- Perfecto.
- 1º no tengo tiempo y segundo a mi pareja no creo que le haga mucha gracia...ya nos vemos, ok? :)
- No hay problema ;) ... lo capto!"

Hahahaha! Bogeries com aquesta! "adrenalina"! Quin somriure més maco!! Així és impossible prendre-ho malament! hahaha...
M'agraden els teus ulls, el teu somriure...ha estat un plaer...fins un altre i que tenguis sort!
Avui no importa dir res més.... Have a nice day!!!

domingo, 7 de junio de 2009

Calma....



Acab d'arribar a casa. Són les 00:50h. He tornat amb la bicicleta. No hi havia quasi ningú pel carrer..es respirava llibertat. M'agrada sentir-la. Sentir aquesta llibertat que et brinda la nit: ets tu i el món. Un món que de dia canvia. A la ciutat tot canvia de dia. És agobiant. Avesada com estic jo a la pau de la meva illa blanca, això de Palma és molt diferent. Però sempre queda anar vora la mar, o passejar a la nit quan hi ha la calma.

Ara al meu pis només sento els cotxes de l'autovia que hi ha al costat. Però d'aqui poc tot canviarà. Torno a Eivissa. Ganes no me'n falten, però abans, me queden prou coses per fer aqui, a la ciutat. Primer, ve el darrer examen: dilluns: LIJ (literatura infantil i juvenil). Després me'n vaig uns dies de vacances a casa (a refrescar-me que va em vindrà bé), després torn i em toca mudança (sí, ha arribat al seu final, tot canvia). Uns dies més tard, cap a Menorca, les festes de Sant Joan m'esperen per "primera vegada" (l'any què hi vaig anar amb els meus pares no val). I esper gaudir-ne al màxim o el millor possible. Però tot això amb calma...

Avui esperava veure't. Però no ha pogut ser. Calma...

Demà no sé si et veuré, però calma...

"Calma" és la paraula que més sento últimament, serà per què realment necessit "calma"? No en tinc ganes de calma jo, ara! Tinc ganes de fer, desfer, anar, tornar... tenc ganes de VIURE! Però sembla que tot se'm posa encontra. Ja ho deia jo l'altre dia: "quan em llanço a tothom espanto"...

No sé què sento. Ràbia? frustració? decepció? Són termes diferents, però com que no sé ben bé el que sento..no ho puc dir, definir.

Potser això també s'acaba...però...ja ho sé que s'acaba!!! Tan sols volia viure-ho intensament. Així com sóc jo. Així com m'agrada viure. Si no quin sentit té tot?

Sé que no s'han de forçar les coses, que cada "cosa" dur el seu curs, però sóc així no ho puc evitar. Encara que ara només em quedi esperar... Esperar que el telèfon soni. Quan creus que sonarà? això no ho puc saber... El que sé, és que he d'anar amb calma... pel que veig....sí..això sembla: toca calma. Si no ho faig, te n'aniràs. T'espanti jo o t'espantis tu, tant se val, la qüestió és que t'ananiràs, m'agradi o no.

M'agradria escriure més, però....no em surt res més...

Els meus ulls es tanquen per avui....

CALMA.....

jueves, 4 de junio de 2009


Volia escriure sobre tu, però no és tant fàcil. S'hi sumen moltes emocions, de bones i de dolentes.

Haver-te conegut ha estat una de les millors coses què m'han passat mai a la vida, i ho saps. Al principi vaig tenir més por jo que tu, i te vares llençar. Les gràcies te puc donar per què necessitava tornar a menjar!! (hehe).. Varen ser unes setmanes de molts de nervis, però va valer la pena, com ja saps. Te vares tirar tant a la piscina com jo, i d'aqui en vam poder treure 2 anys i mig plens de felicitat i d'amor, a vegades més i a vegades menys, però sense cap dubte inolvidables.

Però, els darrers mesos tot va canviar. (el paràgraf que va aqui encara no estic preparada per escriure'l, potser més endavant)..

Una vegada acabat tot, m'he sorprès de mi mateixa de com ho hem portat, a vegades és surrealista.. però d'altres esclatam (com és normal i natural) ja que són moltes coses que tenim a dins, una per què ho ha de parlar tot, i l'altra per què si no li treuen amb "pinces" no hi ha manera de què digui res.

Hi ha dies que vull esclatar, que no puc més, que començaria a pegar crits i ho enviaria tot a la merda, però sé que no sóc capaç, sé que només són impulsos momentanis (si no ho he fet durant aquests 2 anys, ara de què serviria...jo no sóc així)...

He plorat molt, molt, molt, molt (tu bé ho saps Mimim)...pensava que no en sortiria mai.

Aquella nit, quan me vares dir aquelles paraules que van rompre en mil trocets el meu cor, pensava que tot era un malson, no era veritat el que m'estava passant, no podia ser. Tot i així, m'ho vaig agafar molt bé. Però va ser quan passaven els dies i m'ho anava creient que vaig caure.

Però bé, ja està.. n'he sortit.

Encara que, me fa mal veure que me parles malament sense cap motiu, quan et poses a la defensiva sense tenir raó, i sense pensar, quan no raones i utilitzes aquesta barrera de ferro amb la que et cobreixes acompanyada d'aquest orgull tan característic teu; quan jo només intent fer les coses el millor possible, preocupant-me sempre més pels altres que per mi mateixa, i si em perocup per mi..encara em sento pitjor... Me fa mal veure que t'allunyes de mi, que ja no podem parlar com abans...

Tot és bastant dur, però sé que ho aconseguirem. Som fortes i el més important de tot, és que, malgrat tot, ens estimem molt, encara que aquest cop sigui un amor diferent, però no deixa de ser amor.

Ara te'n vas molt lluny durant dos mesos. Te trobaré tant a faltar que no t'ho pots ni imaginar. No poder sentir la teva veu, no veure't durant tan de temps.....serà dur. Però esper que te vagi molt bé per allà, i que siguis molt feliç, per què ho necessites, necessites temps per tu, temps per aclarar-te, temps per madurar, temps per ser feliç.. Fa temps que no te veig bé, i encara que jo no vulgui me preocup per tu (potser a vegades massa, però ja saps com és la meva mare..alguna cosa m'ha hagut de deixar en herència, no?) no ho puc evitar, ja em conèixes.

Només vull que sàpigues, si algun dia arribes a llegir això, que (esper que ja ho sàpigues) m'has fet molt feliç, que mai te podré oblidar, que han estat dos dels millors anys de la meva vida, i que t'he estimat, t'estim i t'estimaré sempre (potser el grau d'estimació canvii o hagi canviat, però al meu cor sempre hi haurà un racó per a tu).
(Aquesta foto és d'un dels viatges més màgics que hem fet, i perquè no posar un petó??...no tenim perquè oblidar els bons moments, no?...esper que no et molesti, però cercava una foto que parlés, i aquesta, per mi, que sí que parla...)GRÀCIES.

miércoles, 3 de junio de 2009

Roques de Mar



Mallorca: La roca més gran
ara fires i ara verbenes,
i aquests mallorquins que gaudeixen tot l'any.

Menorca: Apartada i tranquil·la,
petita i modesta,
Sant Joan és la seva festa!

Fromentera: Petita illa de reflexes,
aigües cristal·lines i sorra blanca,
vesteix de blau i a tothom encanta.

Eivissa: Terra meva,
i a tu t'han condemnat
a ser producte de cobdícia i vanitat.

I avui què passa?


M'he aixecat. Però avui tot és diferent. No em sento igual.

Sé que no vos tenc a ninguna. Sé que estic sola, que no puc esperar res de ninguna, però tot i que ho sé, de TU esperava més. Encara que acabi prompte, però intens. Jo sóc així, poster no és bo. Potser em llanço massa aviat a les coses.

Avui em sento sola. Buida. Vos necessit.. O potser no, potser tenc por, por d'estar sola, de sentir-me sola.

M'agrades, i molt. Però m'empenedeixo d'haver-te dit res aquell dia, des d'aleshores tot ha canviat. Potser, és que tu també tens por. Era tot aquell joc q m'agradava. Ara tu, ara jo. Però ara ja no és així.

Quan te tenc aprop tot flueix tranquil, i sento que tot va bé, en canvi, quan l'aigua salada ens separa..... Ho sé, no te puc demanar res més, però no passa un dia que no m'empenedeixi d'haver-te dit res. Per què sempre he de ficar la pota?....

És el primer cop a la meva vida que em deixo anar, i mira...no sé què passarà...

Ara voldria tancar els ulls, i sentir-te al meu costat. I a la vegada m'agradaria que tot tornés a començar. Per això, ara tancaria els ulls, i voldria ser al vostre costat, al costat de totes aquelles persones a qui ahir vaig dedicar unes humils paraules d'amor, un amor d'amistat, d'agraïment, tendre, .... per al qual les paraules se'm queden curtes. Tornar allà d'on vaig sortir.. La meva illa blanca. Avui tornaria per abraçar-vos a tots, per què us necessit.
Avui el cel no és clar..................

martes, 2 de junio de 2009

I feel good!!!

Tenc ganes d'escriure, encara que no tenc molt clar el què dir. Ja veurem què en sortirà..
He començat una nova etapa de la meva vida, i la veritat és que estic molt bé. Tenc ganes de fer mil i una coses, de viure i deixar de pensar d'una vegada..vull sentir, viure, gaudir tot el què pugui d'aquesta vida meravellosa que m'han donat els meus estimats pares (tantes coses per agraïr-los que no acabaria mai). I per això, què més que aprofitar aquest positivisme del què estic envoltada aquests dies (esper que durin)..
En aquest mesos m'han passat moltes coses, n'hi ha de bones i d dolentes com és normal, però la gràcia està en veure les dolentes de manera positiva, i aprofitar-les. I de les positives què he de dir! ja parlen per elles mateixes.
Això sí, haver conegut a una persona meravellosa m'ha ajudat molt.. he pogut canviar d'aires, i m'ha "ensenyat" a veure-ho tot d'una altra manera.
Sóc feliç, i em sento molt bé el temps que puc gaudir de la seva companyia, sigui poc o molt, és igual, el fet important és que tinc l'honor de compartir un poquet de la seva vida: tot plegat M'ENCANTA! La intensitat amb la què viu les coses, la seva manera d'escriure que emociona tendrament, el seu somriure, etc.
La relació d'amistad que em queda amb na Maria (una de les persones més importants de la meva vida) em fa molt feliç també. Una altra persona meravellosa amb qui tenc el plaer de compartir aventures, siguin bones o dolentes (per això estam els amics, no?).
Una raó més per a ser feliç, són els meus amics d'Eivissa. Començant per n'Esther i n'Ivan, amics incondicionals des que ens vam conèixer ben gats una nit de locures i de molta festa. Des d'aleshores han estat allà sempre que ho he necessitat. Estic contenta. Hem compartit moltes coses. Avui mateix he pogut viure una conversació telefònica super polida, on m'han dit coses molt xules..Vos estim molt: gràcies per tots aquests moments que m'heu donat.
De qui més parlar.. no em puc deixar a na Llanitos! La millor mestra d'Educació Física que he tingut mai, i una de les persones més autèntiques que conec. La confiança que me dona és brutal, és com la meva germana gran. Gràcies a tu també per tot! gràcies per existir! Mai podré oblidar els teus consells tan plens de sabiesa.. Sempre me dius que si fos la teva filla no ens pareixeríem tant, potser tenguis raó, no ho sé, però és un privilegi tenir-te al meu costat. A tu també t'estim molt (les paraules se'm queden curtes).
Seguint per na Mimim, la mateixa que em va acompanyar el meu prier dia a la residència. Mestra meva d'història, va aconseguir que aquesta m'agradés. Tu sí que m'has vist plorar de valent. Has estat allà sempre. Gràcies a tu també. Per les gateres que hem compartit, les rialles, aventures, buffffffff tantes coses!
Podria escriure tant! Però.........me reservaré per un altre moment...
Només tenia ganes de contar que SÓC FELIÇ, ESTIC FELIÇ! què més vull!?
Gràcies a tots, als que he citat i als que no...

viernes, 29 de mayo de 2009

Seguim en terres mallorquines, 1r any..


La primera "novatada" feta (però els veterans encara no s'han cansat). El segon dia, després d'haver sopat (a la residència: menú de tot l'any: frit amb frit, li diuen pitreres a la planxa, però són fregides!!! És tant difícil entendre en el concepte "planxa"!! encara no ho he arribat a entendre, però bé, aquest tema podria ser un llarg capítol); com anava dient, després de sopar vaig pujar a la meva habitació, decidida a dutxar-me i al llitet, però vaig començar a sentir q pegaven cops a la meva porta!!! i jo dintre de la dutxa...vaig cridar: estic a la dutxa!!! però res! seguien pegant cops a la porta! cada vegada més fort! me van treure de pollaguera! tot i així, vaig acabar de dutxar-me, i quan vaig sortir: allà ho teníem! tota la residència al segon pis, esperant a què jo sortís per començar les novetades!!! deu meu! Aquest cop, em van tornar a dutxar!!! (ja m'ho haguessin pogut dir abans, home!). M'agafaren entre uns quants, però jo hi vaig anar tranquil·lament cap a la dutxa (era evident que oposant-me no aconseguiria res, ja que eren molts), així que encara vaig tenir sort: vaig dutxar-me per segon cop i amb aigua teba (a la resta els va tocar aigua ben freda, i amb poals! jajaja!)...ale! feina feta, ara jo ajudava a què la resta de novatos es banyés..jaja...


Després d'això, i fer un poc més l'imbècil pels passadissos de la 2a planta: toca fregar passadissos! amb l'ajut de novatos i veteranos (l'any passat diuen que es filtrà aigua al primer pis!!). Ja hi som tots! venga a fregar! amunt i avall, amb tovalloles, fregones, .... El més curiós és que, qui diria q la meva "amistat" amb aquella al·lota tan bonica que vaig veure el primer dia comencés FREGANT PASSADISSOS! jajajaja...què romàntic!! jajaja!


I una vegada acabat, na Maria (així li deien a la bonica noia) me convida a fer una cigarreta a la terrassa, però....encara no sé perquè li dic q NO! jaja! i me'n vaig tots decidida a la meva habitació a l'espera d'un nou dia...

El dia següent trob a na Maria dinant tota sola, i jo m'assec al seu costat...(no sabia que a mallorca parléssin un altre idioma!) No entenia res del què me deia na Maria, ja me feia vergonya dir-li que no l'entenia, però....és q no hi havia manera d'entendre-la!!! ella pobreta feia el q podia pq jo l'entengués, deia q era de Manacor i allà es veu que parlen molt tancat: oh, i tant!!! vaig haver d'entrenar les meves habilitats auditives al 100 %, quina feinada! això del mallorquí és molt complicat! jajaja! Tot i així, prova de què me'n vaig sortir és q ja fa 3 anys que som aquí!

........ sigui bo o dolent, encara hi estic al corrent....

martes, 26 de mayo de 2009

Palma, el primer any en terres mallorquines

Dia 28 de setembre: noves terres m'esperen. La meva nova casa serà la residència universitària de Palma, però uns dies abans m'instal a casa de na Miriam (Mimim), per acabar de gaudir dels pocs dies que me queden de vacances. Diumenge he d'entrar a la residència. Estic cagada, però amb moltes ganes de viure l'experiència (he sortit del niu, Joana). Així que després de tres dies de festa arriba els diumenge, dia clau. Na Miriam m'acompanya, i després de perdre'ns pels campus cercant l'edifici Bartomeu Rosselló Pòrcel, el trobam i li demanam al recepcionista per la meva habitació: habitació 49, 2a planta (amb el temps me'n vaig adonar q era la pitjor planta de totes). Quins nervis, no volia q na Mimi se n'anés, però ho havia de fer.. I ja som aquí, a l'habitació 49 de la 2a planta de la residència universitària (qui diria fa uns anys q arribaria fins aquí jo soleta). Estic orgullosa del què tenc, del què he aconseguit; (ha estat el meu millor any a Eivissa, però el canvi potser no m'ajudarà massa). He deixat moltes coses a la meva illa blanca, i m'agrada, vull viure per mi, i per fer això què millor que venir a estudiar a Mallorca!
Comença el curs, sense oblidar les novetades de la primera setmana de curs..la primera nit ens fan com un càsting (q ens ajuda a conèixer-nos millor). Primer de tot ens hem de presentar davant tothom, després pe grups cantam una cançó (les del meu grup decidiexen cantar una cançó dedicada als estris de cuina: què és això??? penso jo...). Deprés de cantar aquella super cançó amb coreografia i tot! ens fan declarar-nos a algo dels veterans, i jo com sempre: he de deixar la meva petjada de "borde-simpàtica": tothom riu...però no de mi, sinó amb mi..
En aquest moment, els meus ulls miren una de les al·lotes noves, una tia interessant, els cabells locos, amb una cresta, una cara preciosa, amb un somriure meravellós, les seves dents ben blanques amb uns llavis carnosos... Objectiu de na Sara: fer-me amb ella, a veure què passa..
Però tot això ho contaré el pròxim dia, per què ja són les onze i he d'acabar de fer unes feines...
He de dir qu m'agrada haver tornat..

lunes, 25 de mayo de 2009

Després de 4 anys sense escriure

Havia deixat d'escriure. 4 anys o més sense haver escrit ni una paraula. Haver entrat a la meva intimitat sense voler-ho jo..haver recercat el meu petit o gran món interior va ser el què me va fer deixar d'escriure.. Varen ser uns anys molt durs a la meva vida, i potser, deixar d'escriure m'ajudava a oblidar moltes coses..qui ho sap? Però ara, després de tants d'anys la vida m'ha portat a escriure una altra vegada. I aquest cop m'he modernitzat, he deixat de banda el llapis i el paper per escriure en un lloc on jo mai havia cregut..Però qui sap, potser no és tan terrible!! Potser m'acaba agradant i tot! No ho sé, però...me fa ganes provar a veure què en surt.
Suposo que una de les raons per les quals torn, és per què necessit DIR, i ara no tenc a qui contar-li tot el meu món. Potser mai ningú llegeixi això, però no ho necessit, només vull escapar d'aquest món que m'envolta ara.
El meu cap està fet un embolic...(una de les proves és que quan demà torni a llegir això que he escrit, potser ja ho vegi amb altres ulls)...
Aquí comença un altre capítol de la meva vida...